Eficiència energètica i construcció sostenible: Definició i concepte estratègic

Millorar l’eficiència energètica consisteix en obtenir el mateix servei amb menys recursos. I si entre aquests recursos també considerem els econòmics, els beneficis i el guany de competitivitat han de suposar un resultat evident.

Hom sap però, que el balanç cost-benefici econòmic convencional moltes vegades tergiversa els resultats a curt termini i a petita escala; i el que podria resultar molt rentable sota una acurada avaluació multicriterial i des d’un punt de vista col·lectiu… econòmicament  no resulta atractiu.

Aquesta parcialització es dóna en la majoria de qüestions ambientals, però en l’àmbit de l’eficiència energètica ja hi ha damunt la taula molts elements de valor estrictament econòmic que cada vegada més estan incrementant el sumatori dels beneficis, i molts altres que estan engreixant el sumatori costos: Dèficit de tarifa, dependència dels combustibles fòssils, costos del mercat del carboni, contaminació atmosfèrica, davallades espectaculars en l’activitat associada a la construcció, desenes de milers d’aturats en aquest sector i sense pronòstic de recuperar l’activitat laboral, etcètera.

No en va, molts països i ciutats estan apostant rotundament per l’eficiència energètica i la rehabilitació com a plans d’estímul econòmic, perquè totes les conseqüències són positives en termes econòmics, ambientals i laborals. La necessitat de reactivar i reorientar l’economia a camins sostenibles ja hauria de ser un motiu suficient per recuperar l’interès en aquest sector que pot resultar tan estratègic, i desencadenar una resposta intensa i decidida.

Efectivament hi ha barreres molt importants en les circumstàncies actuals, com la recerca de capital per fer front a les inversions; però no és menys cert que el mercat elèctric està guiat per paràmetres molt ineficients en termes econòmics, que els oligopolis del sector estan massa ben acostumats a una manca de corresponsabilitat pública i que la xacra de l’atur mereix mesures públiques contundents allà on hi puguin donar-se.

De ben segur que som capaços de trobar una nova configuració de les tarifes elèctriques, noves formes de control de les posicions dominants al mercat elèctric, i fins i tot noves oportunitats de finançament europeu per alinear-se amb una senda de creixement sostenible i generador de llocs de treball; i és possible que en poc temps els beneficis fruit de la millora en l’eficiència puguin arribar a garantir la inversió en les tecnologies i els llocs de treball que s’han de menester per aconseguir-los. Aquesta iniciativa podria constituir un dels primers exemples d’ECONOMIA VERDA en majúscules i, com es veurà, tant els pronòstics de creació de llocs de treball com els beneficis de la reorientació econòmica i industrial associada tenen unes magnituds que justifiquen l’esforç per aconseguir-ho. El Regne Unit, la ciutat de Nova York, de Boston, la república Txeca, Alemanya, Eslovènia… molts països ja estan endegant ambiciosos i acurats plans per treure profit  d’aquest vector de l’eficiència energètica i —com podria ser tristament habitual— a Catalunya podríem arribar tard, quan som als que més ens cal amb urgència. La  literatura sobre Greenjobs (GHK 2009 i European Commission, 2007) ha encunyat un concepte que és el de “first movers” i el de “first followers”, que expressen les virtuds econòmiques i empresarials que es trobaran els països que abans arribin a entendre i afrontar els nous reptes de l’economia verda, respecte dels que siguin lents en reaccionar.

La “nova ocupació” associada a aquesta millora de productivitat serà, doncs,  un exemple  del que venim anomenant Greenjobs, i tindrà les avantatges que caracteritzen a aquest tipus d’ocupació: És més intensiva en llocs de treball que l’ocupació associada a la producció d’energia que s’ha estalviat; substitueix l’abastiment de productes d’importació per una component d’abastiment local; diversifica l’economia; i fomenta llocs de treball qualificats en assessorament, instal·lació i manteniment; entre d’altres.

En definitiva, exemplifica el concepte, associat a la literatura sobre Greenjobs, del “doble dividend”: A més de constituir una clara millora ambiental som davant d’una oportunitat de creació de llocs de treball.

Aquesta bondat d’una eventual acció combinada entre foment de l’eficiència energètica i desenvolupament d’una política activa de mercat de treball podria assolir una transcendència especialment interessant en el nostre país, ateses tant la situació i dimensió del sector de la construcció com del sector energètic (particularment l’elèctric).

El sector de la construcció i el seu mercat de treball es troben saturats i sobredimensionats en haver estat, despreocupadament, un dels sector tractors més importants del darrer creixement econòmic; i ara clamen per una necessària reorientació i reconversió. Una reflexió sobre aquesta realitat i del paper estratègic que hi pot jugar la rehabilitació està recollida en una de les publicacions de la Fundación Ideas del 2011.

Per altra banda, el consum energètic associats als habitatges és molt significatiu, pel que una millora en la productivitat d’aquest servei no només tindrà un fort mercat potencial; sinó que els beneficis associats a l’estalvi poden oferir uns retorns ambientals i macroeconòmics molt positius (entre els que podríem citar la reducció del significatiu dèficit de tarifa que actualment estem repercutint indiscriminadament sobre tot el consum elèctric). Segons un estudi de l’IDAE sobre els consums del sector residencial (2011) els habitatges consumeixen el 17% del total de l’energia final i un 25% de l’electricitat. A més, tot apunta a que tant per l’inici d’una recuperació econòmica a nivell europeu com per l’eliminació progressiva del dèficit de tarifa, els preus de l’electricitat tindran uns increments molt significatius els propers anys; pel que unes inversions actuals en eficiència dels habitatges poden suposar un important estalvi en un futur.

És per aquesta oportunitat de gran escala que els conceptes d’eficiència energètica i construcció sostenible es proposen de forma conjunta, encara que ambdós de forma independent tenen continguts més enllà d’aquest solapament. Un binomi que també està integrat en la definició que el recent informe de la ILO/UE (2011) —sobre necessitats d’ocupació i qualificació en aquest sector— fa sobre la “construcció sostenible”: Aquelles activitats que pretenen una reducció en els consums d’aigua i energia dels edificis domèstics i no domèstics; redueixen l’impacte ambiental de l’extracció i producció dels materials i components per a la construcció així com dels propis processos de construcció dels habitatges; promouen el reciclatge dels materials; i vetllen per la salut i el confort dels futurs usuaris dels edificis.

La construcció sostenible, i especialment sota aquesta perspectiva vinculada a l’eficiència, constitueix una de les polítiques cap a la sostenibilitat que mostra més clarament resultats positius en la lluita contra el canvi climàtic. Per exemple, el quart Assessment Report de la IPCC (2007) identifica als edificis com un dels sectors on més es poden reduir les emissions de CO2  (un 30% fins el 2020) (UNEP/ILO, 2008). També  l’Institut Global McKinsey, exposa que el sector de la construcció té 4 de les 5 opcions més cost-efectives per a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle: la il·luminació, l’aïllament, els aires acondicionats i les calefaccions.

Aquesta elevada rentabilitat ambiental (que com es veurà va acompanyada d’una rentabilitat econòmica) es creu que motivarà una clara acció; pel que l’Organització Internacional de l’Energia estima, per exemple, que l’any 2050 les emissions procedents dels habitatges seran un 83% inferior a la que s’hauria donat en un escenari base sense intervencions sostenibles. O, també en un sentit molt positiu, l’Aliança Apollo dels Estats Units (2010) apuntava pronòstics de que l’eficiència energètica als edificis doblaria el mercat durant els propers 20 anys.

La potencialitat de l’estalvi energètic ve donada per una atenció als elements que, segons l’anterior estudi citat de la ILO/UE 2011, constitueixen les despeses energètiques més significatives dels habitatges, i que són: 58% en climatització, 17% en aigua calenta, 5% en cuina, 4% en il·luminació i la resta d’usos que impliquen consum energètic. L’anterior estudi citat de l’IDAE —probablement més ajustat al nostre context— proporciona dades similars:  47% en calefacció, 18,9% en aigua calenta sanitària, 7,4% cuina, 4,1% il·luminació i un 21,7% en electrodomèstics diversos.

De fet, d’una forma senzilla el Worldwatch Institute cita les diferents mesures que s’han d’erigir com a potencials estalviadores de consum i d’emissions de CO2 en la construcció o rehabilitació dels edificis: Incrementar l’eficiència en la climatització (tant en la calefacció com en la refrigeració), la il·luminació,  els sistemes relacionats amb el cicle de l’aigua, l’ús de l’energia solar passiva i d’altres fonts d’energies alternatives, els aïllaments eficients, així com l’ús de materials reciclats en la construcció.

Som, doncs, davant un filó de millora de competitivitat que tots els pronòstics indiquen acabarà sent una realitat, que dóna de ple en un dels sectors on el mercat de treball necessita una major reorientació, que pot permetre dotar d’eficiència un mercat —com l’elèctric— que a totes llums es mostra ineficient i poc competitiu, i del qual ja coneixem els vectors on s’hi ha d’intervenir prioritàriament. No hi ha més temps a perdre.

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*