No fem pagar tant al treball; que pagui tambe “el que no ens interessa”.

    La reforma fiscal constitueix una de les peces clau per a confeccionar una transició econòmica a un model sostenible i creador de llocs de treball de qualitat.

    La política fiscal té importants conseqüències sobre l’àmbit laboral, i que cal que siguin considerades al nostre país de forma urgent. Per una banda la reducció de recaptació està minvant la capacitat de proveir de serveis públics d’ocupació de qualitat; i això està portant a la precarietat en les polítiques actives i en la formació al llarg de la vida. Per altra banda bona part del finançament de serveis públics de protecció social l’hem fet recuare en les rendes del treball i això constitueix un perjudici competitiu per la contractació.  Mentrestant, hi ha un munt d’opcions fiscals que -amb les necessàries dosi d’innovació-, lluny de posar en perill la nostra competitivitat i els sistemes de protecció social, ens aproparan a una estratègia de futur i sostenible.

    La reforma fiscal ambiental ha de constituir, de forma urgent, una pedra angular de canvi.

    Un dels elements principals de les taxes ambientals és que permeten compensar reduccions en altres imposicions com la seguretat social que paguen les empreses; una compensació que en determinada literatura es coneix com “el reaprofitament dels ingressos —revenue recycling—“ (Paul Ekins, 2009). En el seu estudi per a la fundació anglo-germànica va calcular que si a Alemanya actualment els impostos i taxes suposen un 38,8% del PIB i els gravàmens de la seguretat social són del 16,3% i les taxes ambientals un 2,5%, amb la reforma fiscal ambiental les taxes ambientals podrien incrementar fins a un 4,8% i els gravàmens a la seguretat social disminuir-se fins al 14,4% (al voltant de 2 punts del PIB).

    En les rendes al treball Espanya està molt propera a la resta de països Europeus mentrestant que en altres imposicions com els ambientals està molt per sota. No es tracta en aquest article de valorar l’increment de contribucions per a rendes elevades —o elevadíssimes—, o el rescat de l’impost del patrimoni o dels impostos de societats de les grans empreses que cotitzen en borsa; però sí de donar força a l’argument que cal una política fiscal que alleugereixi les motxilles fiscals dels treballadors i passi aquest pes a d’altres operacions no relacionades amb el treball a activitats amb molts beneficis i amb força externalitats ambientals.

    En aquest sentit, és ben significatiu que a les conclusions del programa europeu MOSUS —sobre avaluació d’escenaris econòmics i socials fruit de la implementació de polítiques ambientals— s’esmenti, com a primera mesura per a contribuir a una transformació a una producció sostenible: una reforma fiscal que traslladi les càrregues fiscals que hi ha sobre el mercat laboral al consum de recursos naturals no renovables (energia, material, imposicions sobre la urbanització), amb conseqüències neutres sobre el pressupost de partida.

    També és cert que els actuals sistemes fiscals ja tenen un disseny que penalitza l’ús d’energies no renovables, l’ús de materials verges, combustibles fòssils, entre molts altres efectes; pel que en molts casos l’opció no serà tant imposar noves taxes sinó directament incrementar les que ja existeixen, ja que es posa de manifest que els sistemes actuals impliquen que el consum de recursos sigui barat i la mà d’obra sigui cara (UNEP/ILO, 2008).

    En l’esmentada darrera publicació dela Fundació Anglo-germànicaper a l’Estudi dela Societat Industrialsobre aquesta qüestió, Paul Ekins fa una definició sobre la reforma fiscal (que anomena Environmental Tax Reform —ETR—) en el sentit de que és una reorientació per passa d’imputar “bens” (com els impostos sobre els beneficis, la contribució a la seguretat social o la creació d’empreses…) a imputar “mals” (com la contaminació o la reducció de recursos naturals); i insisteix força en associar la reforma amb l’objectiu d’incrementar la productivitat (en aquest cas fruit de l’estalvi material i energètic).

    En aquesta mateixa publicació es van estudiar quatre sectors on la reforma fiscal ha tingut impacte en els indústries ambientals e UK i Alemanya: l’eficiència en els edificis, els vehicles de poc consum, el reciclatge i les energies renovables. Com a conclusió bàsica s’obté que en tots els casos els canvis en els preus han estat desencadenants en la reorientació d’aquests sectors (ja sigui per taxes, subvencions o primes); i encara que les primes són un demostrat element de suport per fomentar determinades tecnologies, una reforma fiscal ambiental recolzada per una regulació ha estat el millor mecanisme per estimular la innovació. Finalment apunta que aquest és un missatge clau per als governs que no podran mantenir despeses i inversions com les dutes a terme en antics paquets d’estímul econòmic, ni tampoc podran reduir els impostos, però on el creixent atur reclama la reducció dels costos laborals.  De fet, aquest tipus de fiscalitat sembla que és dels pocs antídots per evitar la següent gran recessió —amb elevadíssims costos laborals— que es pronostica per part d’algunes institucions internacionals com la ILO(en el seu darrer informe sobre tendències del mercat de treball del 2012) com a resultant de les polítiques d’austeritat.

    De fet, aquest informe menciona que els futurs paquets d’estímul econòmic no han de produir de més pressió a la despesa pública per endeutament sinó que a de ser a través de nous ingressos basats en el que anomena “multiplicador del pressupost equilibrat” (balanced-budget multiplier). Diu que en temps de manca de demanda, incrementar el rol dels Governs en l’agregació de la demanda estabilitza l’economia i estableix nous estímuls, ja que incrementa les garanties que els diners vagin a l’economia.

    Aquest informe també detalla algunes mesures d’austeritat de diversos països i mostra com algunes tenen una transcendència eminentment ambiental: Alemanya ve establir increments de taxes el tràfic aeri i a l’energia nuclear i retallades en la despesa militar; Grècia va incrementar les taxes al combustible, per exemple.

    Es proposa utilitzar els retorns de les ecotaxes per a alleugerir les càrregues de les taxes que actualment recauen en l’ús de mà d’obra mitjançant la seva dotació a polítiques de salut i seguretat social, que actualment es financen a través de pagaments lligats a les nòmines. D’aquesta forma es reduirien els costos indirectes de la ma d’obra i es fomentaria la creació de llocs de treball sense perjudicar els treballadors/es (UNEP/ILO, 2008). O sigui, en el nostre cas, modificant de soca-rel  els “Pactes de Toledo” .

    Aquest particular també està mencionat pel Comitè d’Ocupació de la Comissió Europea (2010), que en el seu informe sobre l’ambientalització del mercat de trebal exposa que les recaptacions de les taxes sobre el canvi climàtic i sobre altres activitats contaminants han de finançar, en part, la reducció de les càrregues fiscals de la mà d’obra, especialment als països on sigui molt elevada. I en aquest sentit cita també el “doble dividend” ambiental i social (a través de la utilització positiva de la recaptació) que se n’obté.

    Mencionat aquest concepte cal dir que, atenent al que exposa Alex Bowen en el seu informe de 2012, la forma com es gasten aquestes recaptacions és crucials per definir si es crearà o no ocupació. I en aquest sentit també apunta a que el destí més eficaç és reduir les imputacions als costos laborals.

    Segons alguns autors Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Holanda, Noruega, Suècia i el Regne Unit han introduït reformes relacionant determinades ecotaxes amb reduccions en les aportacions a través de la seguretat social  (UNEP/ILO, 2008).

    En el cas d’Alemanya s’estima que les ecotaxes que graven diversos tipus de consums d’energia (introduïdes al 1992), cap el 2002 van contribuir a crear 60.000 llocs de treball addicionals i uns 250.000 cap el 2005.

    A Europa les recaptacions de les ecotaxes, abans de l’ajustament per la inflació, s’han quintuplicat entre l’any 1980 i el 2004. I la majoria han estat sobre benzina, gasoil i vehicles a motor. Actualment a Europa el percentatge de recaptació de les ecotaxes respecte del total de taxes i contribucions socials és del 6,7%. Els documents de treball de la Comissió Europea per avaluar la capacitat de creació de llocs de treball de l’economia verda també analitzen aquesta realitat i plantegen que l’ocupació es pot veure incentivada gràcies a la utilització de la recaptació d’ingressos de la fiscalitat ecològica per finançar tecnologies baixes en carboni, reduir els costos de taxes i costos de seguretat social d’empresaris/àries i treballadors/res, o introduïr beneficis que permetin incrementar els guanys de les economies domèstiques amb desavantatges socials. També es fa ressò del percentatge de les taxes ambientals a Europa (que en aquest cas xifra en un 6,3%) i proposa que si fos un 10% hi hauria una recaptació equivalent al 1,4% del PIB Europeu que es podria utilitzar per reduir dèficits pressupostaris o taxes associades a l’ocupació.

    Val a dir que la ratio mitjana Europea (EU 27) de taxes ambientals entre taxes laborals és del 16,26% (taxes ambientals entre taxes laborals), i a Espanya és de 9,7% (només superior als ratios de Bèlgica i França).

    Cal tenir una especial atenció a les taxes que graven l’energia (i singularment l’electricitat), ja que segons demostra Paul Ekins —i esmenta que és un resultat consistent amb altres estudis— com més ingressos més consum d’energia pel que, encara que s’apliquin fórmules de millora d’eficiència, l’anomenat “efecte rebot” fa que el que ocorri és que es fomenti el consum d’energia amb la mateixa despesa. Aquest efecte perniciós es podria salvar mitjançant una reforma fiscal que estableixi uns preus que facin que les millores en eficiència vagin efectivament acompanyades de reduccions en la demanda.

    En aquest mateix estudi va calcular que amb una previsió d’escenari de compliment del 20% de reducció de CO2 l’any 2020, l’estimació del cost de la tona arribaria a 68 €/MWh amb un repercusió sobre l’increment dels combustibles de benzina d’un 11% (a UK i Alemanya), increments del 25% pels usuaris finals del gas, i del 18% pels de l’electricitat. En tot cas, però, aquesta estimació per a cada país en concret diferirà e forma important segons el seu mix energètic, entre d’altres.

    No es pot obviar la dificultat que una reforma fiscal d’aquesta envergadura comportarà, pel que serà bàsic una estratègia de consens i diàleg prèvia a la seva implementació.

    En els documents preparatoris de Rio+20 que es refereixen als Green Jobs hi ha una referència negativa a la fiscalitat ambiental quan es refereix a que els increments en el cost de l’electricitat per a afavorir a les renovables poden implicar una pèrdua de llocs de treball. I ho diu en el sentit que la despesa que aleshores es farà amb 1 USD recaptat en energies renovables (que tenen associat un nombre de llocs de treball de entre 1,6 i 6,5 llocs de treball per milió de USD) serà inferior al que les economies domèstiques es gastarien si aquest milió USD en construcció (12 llocs de treball), menjar ràpid (30 llocs de treball), o el que constitueix la mitjana dels US, que  són 10 llocs de treball, per exemple. Valoració que de ben segur té una oportuna correcció però que caldria tenir en compte acuradament en qualsevol futura intervenció.

    Finalment, i per acabar de presentar el brutal recorregut que en aquesta línia té el nostre país, és molt interessant observar un indicador que es troba disponible al dispositiu d’avaluació econòmica i d’indicadors anomenat “IGrowGreen”, dela Direcció General d’Assumptes econòmics i financers. Concretament es tracta d’un indicador d’ingressos que consisteix en “taxes ambientals dividit entre taxes laborals”, i que lògicament indica quin pes específic tenen les taxes ambientals respecte la recaptació associada a la ma d’obra.  Val a dir que Espanya, amb una relació de 0,10 és la tercera xifra més baixa de l’Europa dels 27 (tan sols superada per Bèlgica i França) i amb una evolució decreixent des de l’any 2000, quan la relació era de 0,14. La mitjana està en 0.16, i es podria interpretar com a mostra de que la tendència que es reclama en aquest informe no és res més que apropar-nos a uns estàndards més Europeus en aquest equilibri fiscal de gravar “el dolent” i alleugerir les despeses associades a l’ocupació.

    Sens detriment de la multitud de reformes fiscals necessàries i possibles per assolir una economia més justa i solidària veiem com, altra vegada, establir bases fiscals cap a la sostenibilitat està completament alienat amb la necessària creació d’ocupació. En aquest cas no només aflorant una font de recursos en temps d’escassetat gràcies a noves imposicions, sinó aprofitant els ingressos per multiplicar l’activitat —creadora de llocs de treball—, donant senyals al mercat cap a la desitjable economia sostenible , i abaratint les despeses associades al treball —necessàriament preveient que sigui se’ns detriment de la protecció social—.

One thought on “No fem pagar tant al treball; que pagui tambe “el que no ens interessa”.

  1. Gràcies Miquel, per les teves interessants reflexions.
    Sí, l’estat espanyol no sap què és gravar la generació de residus, l’energia nuclear, l’aviació, el carbó, etc. Sí, en canvi tenim fortes càrregues sobre el treball i multitud de subvencions i deduccions ambientalment perjudicials.
    No m’estranya que la situació del mercat laboral i la situació ambiental del país siguin les que són…
    Ignasi @I_PuigVentosa

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*