Transició cap a una economia i creació d’ocupació sostenible

A diferència del discurs de que la crisi ens ha agafat per sorpresa i de que les conseqüències eren imprevisibles, hom sap que hi ha moltes persones i entitats que ja fa molts anys que tenen una visió crítica sobre el model de desenvolupament, i que venen alarmant sobre les seves conseqüències. Per a tota aquesta gent, la crisi no ha fet res més que constatar altra vegada que anàvem, i anem, en la direcció equivocada.

A qualsevol persona que, durant la seva experiència vital, hagi pogut tenir un contacte profund amb la realitat de la immigració, amb el dia a dia dels estrats més marginats de la societat —que sovint han vingut orbitant entre el sistema assistencial i el sistema penitenciari—, o amb qualsevol conflicte bèl·lic, crisi humanitària o ecològica…. de ben segur que la paraula crisi no els resulta una novetat; i saben que era una concepte inherent al nostre model de desenvolupament.

Des del punt de vista ambiental, la consciència d’estat de crisi no resulta gens novedosa pels que coneixen la realitat del model energètic, ni l’esgotament progressiu de recursos pesquers, ni la crisi alimentària, ni la realitat que envolta l’energia nuclear, ni qualsevol episodi de contaminació massiva… La paraula crisi ha estat, i és, una constant en la literatura racional i preocupada pel món en què vivim. Ara simplement es manifesta més perquè ha tocat os financer; però des de moltes altres perspectives socials i ambientals ja s’havia posat de manifest que no vivim en un model ni segur, ni sostenible, ni cohesionador, ni solidari. Vivíem en un model, ni més ni menys, que en crisi.

I no hi hauran gaires oportunitats per a reaccionar. La sotragada financera ens ha de servir ja per parar, pensar, i reorientar el model d’economia i de societat. I lluny de la recent obsessió per la reducció de la despesa, la col·locació del deute, o la preocupació per mantenir un sistema financer que no produeix res…, arribar l’hora de deixar de banda treballar per aquestes “senyals” als mercats; i començar a treballar amb les persones i per les persones, per l’economia real.

Karl Polanyi ha guanyat certa contemporaneïtat aquests temps i és que, a banda de l’analogia del sentit transcendent del títol del seu llibre “La gran transformación” amb la situació actual, pel volts de l’any 1945 deia coses tan interessants com que els mercats no es podrien autoregular mai, que no poden estar per sobre dels Governs, que no té sentit que les persones haguem creat l’economia i pretenem que després l’economia ens governi a les persones; i que ni la natura, ni les persones (inclosa la seva capacitat de treball), ni la terra (inclosa la vessant urbanística) no són mercaderies.

Afrontar el repte de treballar amb les persones i per una economia ha de ser senzill. Una possibilitat seria focalitzar-se en l’ocupació com un dels elements clau per mantenir una persona vinculada a la societat; i, alhora, en el disseny just, solidari i sostenible de les conseqüències i resultats de la seva feina. En altres paraules, tendir a una societat de plena ocupació sostenible. Aquesta és l’essència dels materials i continguts que es publicaran en aquest blog.

Hi ha molts projectes en aquesta línia. Alguns ja molt experimentats pel “món alternatiu” que ara —si volem ensortir-nos dignament— caldrà convertir en “món convencional”; altres que encara estan en el camp de la recerca i l’experimentació; i altres que ens tocarà inventar durant els propers anys; però no es parteix de zero.

En aquest punt poden entrar, com un cicló, els conceptes i iniciatives de l’anomenada economia verda, economia sostenible, Greenjobs… i ho poden fer com un cicló perquè són conceptes que formen part de les futures polítiques a emprendre per part de la Unió Europea. Certament pot semblar contradictori qüestionar el sistema i el model des del propi sistema, però no és una estratègia nova, i pot constituir un factor facilitador del canvi.

De fet, en el darrer paquet europeu per a l’ocupació: Towards a job-rich recovery, entre moltes recomanacions per a la creació d’ocupació i dinamització del mercat de treball, dedica apartats especials a sectors que considera grans potencials creadors d’ocupació: el sector TIC, el sector de l’atenció domiciliària social i sanitària (Whitejobs), i els sector de l’economia sostenible (Greenjobs).

Val a dir que l’impuls d’aquests conceptes està també amplificat per altres actors molt oficials i institucionalitzats com les Nacions Unides, l’Organització Internacional del Treball, o l’OCDE, per exemple.

I no només entren com un cicló perquè hi ha aquesta finestra institucional oberta sinó perquè, arran de la caducitat del nostre model, el panorama sòcio-econòmic està impulsant, i es preveu que ho faci molt més, totes les iniciatives que vagin en la línea d’un desenvolupament sostenible.

Segons l’estudi Skills for Green jobs per Europa (Cedefop-ILO, 2010) hi ha elements que estan portant a la indústria a ser més proactiva en assumir els reptes ambientals, com són:

  • El creixements dels mercats al voltant de les emissions
  • Poder donar resposta als creixents requeriments normatius
  • Satisfer les creixents demandes dels consumidors/res en aquest sentit
  • L’increment dels costos associats a l’economia basada en el carboni

Sembla una evidència que en dos o tres dècades el conjunt de l’economia global necessitarà estar en el camí cap a un futur baix en carboni, tot i que tot indica que els mercats no duran —per la seva pròpia inèrcia— cap a aquesta transició, ni tampoc sembla que estiguin en la disposició de preveure ni afrontar —amb tota la intensitat i urgències necessàries— els problemes i reptes que aquest camí comportarà.

Per tant, contràriament a les tendències liberals de deixar progressivament l’activitat econòmica en mans del mercat, per afrontar col·lectivament amb èxit aquest repte sembla necessari que els poders públics han de recuperar protagonisme i lideratge a l’hora de dissenyar un escenari de desenvolupament econòmic fonamentat en un creixement sostenible.

Aquesta atribució de protagonisme a l’àmbit públic, contràriament a ser vista com a un element de contenció, fre o limitació de l’activitat econòmica, ha de constituir una garantia de que es planificarà per convertir els reptes del desenvolupament sostenible en un element econòmic de competitivitat, valor afegit i solidesa a mig termini.

L’informe UNEP/ILO, 2008 precisament cita el llibre Karl Polanyi, i es refereix a com aquest tipus de reflexions entorn la necessitat de repensar les tendències i estructures arran de les crisi econòmiques de principis del segle XX caldria traslladar-se a la situació actual. I incorpora l’afegit que la transformació que està per venir haurà de ser més ràpida, més global i més equitativa.

En Joaquín Nieto, en el seu article sobre economia sostenible i ocupació verda en temps de crisis[1] compara la “Green Economy” amb el “New Deal” que Roosevelt va posar en marxa fruit de la crisi del 1929. En aquest cas, però, no només dedicada a emprendre reformes financeres i d’activació de la despesa pública sinó encaminada a generar una nova economia, i un nou model productiu, social i ambiental més just i sostenible.

El Director de la Anglo-German  Foundation, Ray Cunningham, en el seu pròleg d’un dels darrers documents de recerca d’aquesta organització (als que van dedicar al voltant de 4 milions de lliures[2] entre 2005 i 2009), també  fa explícit que molts comentaristes creuen que l’extraordinària conjuntura actual de les crisi econòmica, financera i ecològica representen un moment crucial en la trajectòria del capitalisme; i que impliquen una oportunitat urgent i única per a una reorientació sistemàtica que tan sols es dóna una vegada per generació.

Moltes són les veus que anuncien la transcendència del moment actual i reclamen una intervenció urgent, i per tant sembla necessari que no hi ha temps a perdre per dissenyar nous camins per a nous horitzons. La urgència d’actuació, com veurem, és una reclamació també generalitzada en bona part de la bibliografia consultada.

El Worldwatch Institute en el seu informe sobre Green Jobs l’any 2008també va traslladar la necessitat d’aquesta urgència al desplegament de l’ocupació verda, i va mencionar que aquesta urgència en incentivar una ocupació sostenible era un dels 4 aspectes sobre els que els gestors públics havien de prendre mesures si realment, en un moment on s’arriben a records en la desocupació, es vol enfortir el potencial dels Green Jobs.

L’estratègia Europea 2020, que inclou el compromís 20-20-20 suposa també un repte molt significatiu en aquest sentit, i segons GHK, la consultora Europea que va desenvolupar un interessant treball per la Comissió Europea sobre ocupació sostenible[3] molts països estan ja preparant ambiciosos plans a llarg termini per col·locar  l’economia i els mercats de treball en el camí de l’economia baixa en carboni (també UNEP/ILO, 2008):

  • A Alemanya, una àmplia coalició entre Govern, indústries, sindicats i ONGs ambientals han col·laborat en iniciatives per a renovar edificis amb l’objectiu de protegir el clima, a l’hora que es creaven llocs de treball sostenibles i es milloraven les condicions socials. La vessant de creació de llocs de treball arran de la transició econòmica s’ha demostrat, per exemple, a través del’Aliança pel Treball i el Medi Ambient, que pretén renovar 300.000 habitatges, crear 200.000 llocs de treball, reduir 2 milions de tones de CO2 anualment, així com reduir les factures de calefacció dels usuaris i dels costos dels estats en 4.000 M $ a través de reduir la desocupació i incrementar les taxes.
  • A Holanda, el projecte nacional “Green4sure” pretén desenvolupar un pla energètic per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la meitat pel 2030. Un projecte difós pels sindicats de forma associada a ONGs ambientals..
  • A França s’han creat uns observatoris per les ocupacions sostenibles (Grenelle Envirionment Table).
  • Al Regne Unit hi ha iniciatives d’abast nacional com el Green Deal o les “Low Carbon Economic Areas”.
  • A Espanya, tot i que més com una component experimental i de projectes i no tant una component estratègica, hi ha el programa Emplea Verde.

Cal investigar i aprofundir en com aquesta transició a una economia baixa en carboni suposa un element de competitivitat, de valor afegit, de creació d’ocupació, de millora en la societat del coneixement i en les qualificacions, i de forment de les inversions, entre d’altres; perquè només amb aquest estudi previ es pot activar una transició degudament dissenyada per a donar els resultats socials i econòmics desitjats. Hi ha molts factors que reclamen aquest disseny previ si no es vol  incórrer en generar confusió sobre aquest model ni precipitar decisions que poden desvirtuar a curt termini els objectius d’activació econòmica i creació d’ocupació: Com vetllar perquè la competitivitat del conjunt de l’economia no es malmeti; previsió de l’element de substitució (de llocs de treball) entre sectors; repercussions negatives sobre determinats sectors especialment contaminants; eventual manca de capacitació de nous/noves professionals; sensibilització social prèvia a determinades mesures de reforma fiscal; entre d’altres.

Aquesta necessitat d’estudi obliga, doncs, a parar una atenció particular als conceptes de competitivitat, productivitat, avaluació a mig i llarg termini, impactes bruts i nets en la creació d’ocupació o conseqüències indirectes en sectors contaminants.

És evident que en la situació actual aquesta transició no pot procedir d’una dedicació extraordinària de recursos i és per això que la qüestió de la reforma fiscal, com es veurà, és crucial. També perquè constitueix un element crític per reduir càrregues econòmiques en les despeses laborals; una reflexió que —evidentment sense permetre que s’afecti negativament a la recaptació dels sistemes de protecció social— cal entomar amb urgència per gravar el que és dolent i no el que és bo (treball i guanys de les PIMEs).

S’han de treure recursos econòmics dels sectors oligopòlics, dels que tenen conseqüències ambientals o socials negatives, un balanç econòmic desfavorable pel país o un elevat nombre d’externalitats que actualment no es tenen en compte (i especialment si tenen una baixa intensitat laboral); per a destinar-los als sectors de l’economia verda. De forma progressiva i  sense posar en perill sectorialment la competitivitat ni l’ocupació.

Però cal matissar en aquest punt que no seria de rebut penalitzar cap economia productiva sense mencionar que caldria abans intensificar la captació de recursos de l’economia especulativa, que res a veure té amb la creació de llocs de treball i l’economia real. Aquest objectiu supera, però, l’abast d’aquest treball.

Es desconeix quin cost pot suposar la transició a una economia verda, ni com dotar de la inversió necessària en aquest sentit en un curt període de temps, però és una qüestió que no es pot dilatar, i hi ha diversos motius generals (UNEP/ILO, 2008):

  • El cost de no intervenir-hi serà superior atenent als impactes negatius del canvi climàtic.
  • Es mantindran igualment grans inversions per sector com el dels combustibles fòssils
  • Els combustibles fòssils estan igualment subvencionats (segons l’informe Stern estan subvencionats globalment al voltant dels 200.000 M$ /any).
  • La recaptació en gravar impactes ambientals pot ser molt significativa.
  • Hi ha d’altres despeses de gran magnitud, com la militar, que es podrien reorientar només per una decisió política.

La crisi ha comportat que, més enllà de la sensibilització ambiental que havia activitat productors i consumidors per reclamar i idear solucions més verdes, ara és una reclamació massiva de que cal un nou model econòmic més just, sòlid i sostenible.  I en aquest punt la qüestió de l’ocupació digne està jugant i ha de jugar  un rol estratègic.

Tenir una feina digne és un element d’autonomia personal, de realització, de capacitat per fer i, hores d’ara, un element crucial per formar part de la societat del benestar; De fet, l’Informe “Employment and Social Development 2011” de la DG Employment de la Comissió Europea indica que, per Espanya, una de les garanties per no entrar en una situació de pobresa és treballar a temps complert. Si el model econòmic que s’està consolidant al nostre país no pronostica un mercat de treball amb elevades taxes d’ocupació de qualitat, el model l’hem de modificar i substituir.

Atenent a la greu crisi en el mercat de treball que està vivint actualment la societat catalana i espanyola, la creació i millora d’ocupació no s’ha de veure només, doncs, com a una desitjable conseqüència d’una reorientació del model econòmic a fórmules més intensives en ocupació com les de l’economia verda (com es veurà) ; sinó també com a un desencadenant de que aquesta transició es dugui a terme i que sigui especialment amatent a aquesta variable ocupacional. La plena ocupació ha de ser, doncs, tant una conseqüència com un desencadenant d’una transició econòmica.

Les múltiples conseqüències sobre el mercat de treball d’una aposta decidida per la transició verda (a nivell de sectors emergents, qualificacions, sectors afectats negativament, reforma fiscal, pretensió d’unes noves ocupacions dignes, igualtat de gènere…) obliguen a que les polítiques actives del mercat de treball i un sòlid sistema de seguretat social siguin elements essencials per a assegurar una justa transició. Això ha d’implicar garanties retributives, adequades qualificacions i reciclatges professionals i, quan sigui necessari, recursos per a les recol·locacions (UNEP/ILO, 2008). Dit d’una altra forma, la transició a l’economia verda en termes ocupacionals s’ha de treballar des d’una veritable Flexiseguretat; adaptada a les necessitats de les empreses però sense menystenir la necessària component  humana i solidària que ha de tenir qualsevol desenvolupament.

La Comissió Europea, en els documents preparatoris de la conferència sobre Green jobs (Brusel·les, 2010) va explicitar el seu interès per

  • Com l’ocupació, especialment la seva composició, i treballadors/res estarien afectats per la transició a l’economia verda
  • Com les polítiques d’ocupació poden facilitar la transició
  • Com la transició pot facilitar que hi hagi noves formes de treball

Es pot veure, doncs, que hi ha una clara interdependència entre polítiques econòmiques i polítiques de mercat de treball i una preocupació creixent pels seus nexes.

Darrerament es menciona amb recurrència “la reforma laboral”, sigui en el sentit que sigui, com a un mitjà  per a crear llocs de treball però tan les recents experiències com nombroses fonts bibliogràfiques preocupades per superar la situació actual (i en aquest sentit es podria mencionar el llibre Hay Alternativas de Vicenç Navarro) posen de relleu que la creació de llocs de treball no ve realment determinada per les condicions del mercat de treball, sinó per la política monetària, els tipus d’interès, el cost del capital, el poder de les empreses als mercats, els nivells d’inversió, les facilitats de finançament i, fonamentalment, la capacitat de compra que hi hagi a l’economia i l’activitat que ve generada com a conseqüència. Dissenyar un horitzó d’ocupació sostenible òbviament no controla aquestes variables macroeconòmiques però sí permet treballar i dirigir-ne algunes d’elles.

Si la dissenyada transició implica condicionar interessadament patrons de consum cap a produccions amb qualitat i valors, que enalteixi els béns locals i la proximitat, que desfavoreixi les deslocalitzacions i eviti externalitzacions a tercers països amb escassetat de normes ambientals, que eviti l’economia especulativa…. podem estar a les portes d’una intervenció multidimensional que, superant les limitacions d’una reforma laboral ni de les polítiques actives, efectivament constitueixi un nou model que situï una situació insostenible d’atur del 23% a quotes de plena ocupació.

Cal observar en aquest sentit la component estratègica del medi ambient, perquè en moltes ocasions es poden aplicar regulacions, subvencions, prescripcions tècniques, limitacions que potser serien impensables per a determinats sectors de consum —pel seu impacte sobre la lliure competència, per exemple— però que sí poden implementar-se pel conjunt de sectors i activitats que proporcionin sostenibilitat al nostre sistema.

De fet, hi ha molts sectors on la component ambiental té un fort pes específic —bona part d’ells associats també a béns essencials— que són objecte d’una estricte normativa on hi ha una important component reguladora per part de l’administració pública (energia, aigua, alimentació, consum, agricultura, urbanisme…). Una component que es podria orientar estratègicament, i en conjunt, a aquesta desitjable la transició econòmica. I com es veurà en altres articles, no només no posant en perill la competitivitat o la productivitat, sinó millorant-les substancialment.

El Comitè d’Ocupació de la Comissió Europea (EMCO, 2010) ha descrit els efectes laborals d’una transició a una economia verda com els que han estan típicament associats a altres grans transformacions com el canvi tecnològic que han suposat les noves tecnologies, a la globalització, o a l’envelliment de la població. Però esmenta que, a diferència d’aquestes darreres, en l’ambientalització de l’economia hi ha molta més component pública, on els Governs poden establir les principals línies del procés. Una reflexió que reforça la línia argumental d’intervenció que s’ha defensat anteriorment.

Des d’una perspectiva complementària, l’estudi que la universitat de Massachusetts va fer per al Center for American Progress (2009) avaluant els beneficis econòmics de les inversions ambientals de la “American Recovery and Reinvestment Act” conclou que l’actual situació de recessió econòmica ha intensificat la necessitat de portar a terme aquest projecte d’inversions estratègiques público-privades que comportarà creació d’ocupació i una millor fonamentació cap a una economia baixa en carboni; i el mateix estudi s’inicia exposant que hi ha tres pilars sobre el que ha de pivotar la transició a una economia baixa en carboni: Incrementar de forma molt substancial l’eficiència energètica; reduir els costos de subministrament associats a les energies renovables com la solar, l’eòlica i la biomassa; i limitar i establir preus sobre la contaminació de carboni produïda pels combustibles fòssils.

Les prospectives inercials de creació de llocs de treball a nivell globals són pessimistes, en l’informe de la ILO sobre Tendències laborals pel 2012pronostica que les elevades taxes d’atur es mantindran fins el 2016. On els joves tripliquen l’atur dels adults i on hi ha un efecte creixent d’abandonament del mercat de treball per sectors importants de la població que, en certa forma, emmascararan els increments reals de l’atur.

En aquest mateix informe es fa un relat genèric sobre les tres fases de la crisi, que posa el focus en que el tercer estadi ens pot dur a un escenari de reducció de llocs de treball encara més profunda. Arran del naixement de la crisi econòmica actual la primera acció va ser coordinar plans d’estímul fiscals i monetaris per evitar l’impacte de la recessió en l’activitat i els llocs de treball, però va ser insuficient sobre tot en les economies més avançades. En una segona fase van ser les polítiques d’austeritat les que han intentat portar confiança als mercats, i els plans d’estímul es van debilitar front el protagonisme de les polítiques financeres; una fase que ha debilitat el creixement del PIB i de l’ocupació (i en la que probablement ens trobem ara) — i que especialment ha perjudicat la creació de llocs de treball i les perspectives laborals per als més joves—. Però aquest informe precisament apunta que la persistència d’aquestes mesures i les elevades taxes d’ocupació estan fent aparèixer el risc d’un tercer estadi de recessió especialment perjudicial per a la creació d’ocupació, i molt possible en determinats països amb economies desenvolupades.

Les particularitats del nostre mercat de treball també requereixen d’accions excepcionals que accelerin un procés de reforma que hom pronostica que serà llarg i dur. El propi informe de la ILO sobre Tendències laborals pel 2012 menciona el cas d’Espanya (així com US i Irlanda) com a casos on caldran mesures addicionals per a recol·locar sectorialment els treballadors/res, ja que la bombolla immobilària anterior a la crisi havia creat un mercat de treball poc robust que ara fa que futurs creixements tingui una resposta ocupacional feble, sobretot perquè s’han de equilibrar de nou els models sectorials de creixement.

Així doncs, tant els pronòstics de conseqüències positives d’emprendre un nou model com les fonamentades amenaces de que el manteniment de les polítiques actuals tindran efectes encara més perjudicials pel mercat de treball, encoratgen a emprendre quan abans una “transició verda”.

El propi Programa Ambiental de les Nacions Unides, però, identifica determinats fets que donen peu a frenar l’optimisme que podem dipositar en la transició verda i l’impuls de les ocupacions sostenibles, com per exemple:

  • Estan creixent però no ho estan fent suficientment ràpid.
  • S’estan consolidant als països desenvolupats però no als països en desenvolupament
  • Estan incentivant l’economia informal
  • Hi ha pràctiques i activitats no sostenibles que són encara més rendibles a curt termini.

Com es veurà hi ha força més incògnites i efectes contraproduents que cal observar amb anterioritat al disseny de qualsevol programa que pretengui una reorientació del model a fites més sostenibles.

Amb aquest ambiciós punt de partida es crea aquest Blog de Greenjobs. Per intentar posar negre sobre blanc els aspectes i reflexions que ha de contemplar aquesta transició des del punt de vista del mercat de treball; per detectar les actuals barreres per a la seva implantació; i per arribar a concretar propostes concretes amb l’objectiu comú de crear un nou model que pronostiqui un futur de plena ocupació sostenible.


[1] Revista Ecologia Política,  desembre 2010.

[2] Resource Productivity, Environmental Tax Reform and Sustainable Growth in Europe, Paul Ekins, Anglo-German Foundation for the Study of Industrial Society, 2009.

[3] Thematic Expert Work on Green Jobs for DG EMPL/D1, 2008

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*