El treball al camp català en el futur: Quines portes ens obre la ‘Green Economy’

(Text que va servir de base per una Conferència exposada amb aquest títol el passat dia 20/12/2012 a la Diputació de Lleida, en el marc d’unes jornades organitzades pel SOC sobre l’ocupació al camp català).

 Tot i que hi ha força literatura sobre agricultura i Economia Verda, així com interessants experiències, resulta molt difícil —sense haver fet abans un profund i exhaustiu anàlisi previ de la nostra realitat— definir quines poden ser les oportunitats, “les portes”, que la Green Economy —o l’Economia Verda— pot obrir en el mercat de treball de la Catalunya rural.

L’exercici que es proposa a continuació serà, doncs, presentar alguns dels elements que, des del punt de vista ocupacional, poden tenir un cert interès; i que actualment s’estan tenint en compte en les polítiques de transició a una Economia Verda en l’àmbit de l’agricultura. Es tracta de que aquests elements i reflexions puguin ser valorats per persones i professionals de l’àmbit de les polítiques agràries i, si certament tenen un encaix i una prospectiva de creació de llocs de treball en el nostre entorn, poder-los fomentar quan abans. De fet, les polítiques agràries són polítiques d’activació econòmica,  de desenvolupament territorial i social, i han d’incloure, sense dubte la visió i preocupació pels llocs de treball.

I és que l’Economia Verda és, des del punt de vista de les polítiques d’ocupació, una oportunitat històrica que ha de ser aprofitada pel nostre país. Crear 500.000 llocs de treball els propers anys a Catalunya (si més no per arribar a xifres d’atur del 8%…) no sembla que sigui una fita que es pugui assolir si no introduïm radicalment nous paràmetres de desenvolupament generadors d’ocupació. Igual que els canvis globals que va comportar el fenomen de la globalització, o la irrupció de les noves tecnologies… Hi ha qui apunta que l’Economia Verda ha de confeccionar un nou escenari de desenvolupament; però aquesta vegada no un escenari pilotat pels mercats i a la recerca exclusiva de beneficis econòmics; sinó liderat pels Governs i pel sector públic —en aliança amb el sector privat—i amb la preocupació de construir els fonaments d’un desenvolupament sostenible i integrador.

Organitzacions com les Nacions Unides —a través del seu Pla pel Medi Ambient—, la Organització Internacional del Treball, la Comissió Europea o la OCDE, cadascuna amb les seves particularitats, ja estan amatents a aquesta transició. I, de fet, molts països estan confeccionant veritables estratègies d’Economia Verda; perquè ha de constituir el nou factor de competitivitat, així com l’antídot a futures crisis ja anticipades, com poden ser el “peak oil” o el canvi climàtic; i que —en tot cas—  tindran unes clares repercussions sobre les polítiques agràries.

Tal com indica la FAO en la seva publicació “Green Jobs per a revitalitzar el sector agrícola i de la alimentació” (2012), s’espera un increment de demanda d’alimentació del 70% fins el 2050; i assolir aquesta demanda haurà de passar per evitar els impactes ambientals que l’agricultura ha vingut tenint sobre la qualitat del sòl, la qualitat i disponibilitat d’aigua o la seva  dependència de combustibles fòssils, pesticides i fertilitzants.  En aquest mateix informe emfatitza les oportunitats de la transició a un model sostenible en la creació d’ocupació, tema que avui ens ocupa.

També l’OECD, en el seu informe sobre Estratègia de Creixement Verd per a l’agricultura i l’alimentació (2011) posava de manifest que, atenent a les previsions científiques,  mantenir l’agricultura en el ‘Business as usual’ acabarà limitat la capacitat de futur econòmic ateses les escassetats dels recursos, i podria posar la seguretat alimentària en risc.

La transició a una economia verda té molts elements que impactaran de forma transcendent a l’agricultura i els espais rurals. Per exemple:

  • Implicarà educar i condicionar el consum cap a actituds més responsables i sostenibles; cap a un consum més local, de temporada  i de qualitat; amb els múltiples efectes que això pot comportar sobre la demanda de productes agraris i sobre els seus canals de distribució.
  • Implicarà internalitzar externalitats i, per tant, minimitzar les pràctiques agrícoles que generen importants consums de recursos i impactes ambientals, i això afectarà a valors molt relacionats amb la producció agrària com els sòls, l’aigua o la biodiversitat; i cal aquí mencionar també la producció de gasos d’efecte hivernacle associats a l’agricultura.
  • Implicarà modificar la fiscalitat. Per una banda renunciar progressivament als subsidis d’allò que no estigui alineat amb la sostenibilitat i, per l’altra, crear una nova fiscalitat ambiental que faci més competitiu el sector ecològic i les bones pràctiques de conservació del patrimoni natural i cultural.
  • Implicarà reconsiderar el cicle de determinats vectors que són estructurals per l’economia, i també per l’agricultura:
    • Com l’energia (i en aquest punt caldrà referir-se al potencial de l’aprofitament de la biomassa i dels cultius energètics; així com a l’eficiència energètica i les energies renovables);
    • o l’aigua (on òbviament hi ha un enorme recorregut relacionat amb el control i l’eficiència en l’ús agrari; així com la necessitat d’estudiar amb molta cura els beneficis col·lectius reals —públics i particulars— associats al seu finançament), quan es dóna;
    • o la conservació de la biodiversitat i el capital natural (i en  aquets punt hi haurà l’agroturisme o el pagament per serveis ambientals, com veurem).

Per tant, és evident que transició a l’Economia verda anirà estretament lligada a una reorientació de l’activitat agrària i del desenvolupament rural; i probablement comportarà la creació de nous Green jobs, que són una de les conseqüències positives—des del punt de vista ocupacional— de la transició a l’Economia verda—. I seran llocs de treball no només restringits a l’activitat agrícola, sinó també en les cadenes de subministrament, en les operacions alimentàries, en la comercialització i en enfocaments diversos del desenvolupament rural.

De fet, per poder implementar l’economia verda en l’àmbit agrari caldria assumir, per exemple, la següent afirmació (que utilitza la pròpia l’OCDE en el citat programa de Creixement Verd) : “No necessàriament ha d’haver un conflicte d’interessos entre creixement i medi ambient si el sector públic proporciona els incentius adients que alineïn objectius econòmics, ambientals i socials [com pot ser l’ocupació]. I és que creixement econòmic relacionat amb el sector de l’alimentació i l’agricultura dependrà [inexcusablement] d’una gestió sostenible dels recursos naturals (aigua, sòl, aire i biodiversitat) i dels ecosistemes”.

Des d’una perspectiva global associacions com el World Watch Institute (2008) posen de manifest que l’ocupació en el sector agrícola té veritables amenaces. Els preus de les ‘commodities’ (segons aquesta institució hi ha 10 companyies que controlen el 80% del mercat global) i els creixents nivells de mecanització han fet que un sector que suposava globalment l’ocupació d’un 44% de la població l’any 1997 hagi passat a menys d’un 36% avui. Aquesta tendència de creixent industrialització del camp, especialització i concentració d’activitats productives també ha reduït l’ocupació agrària al nostre país i ha fet abandonar l’activitat a moltes famílies, com exposa la Unió de Pagesos en un estudi realitzat el 2005 (sobre perfils formatius amb el suport del Consorci per a la Formació Contínua — al que hem referiré en diverses ocasions—).També un estudi molt citat en la bibliografia sobre el treball a l’agricultura de l’Associació per la conservació dels Sòls a Gran Bretanya (2006) posa de relleu que fins avui eliminar llocs de treball de l’agricultura era sinònim d’eficiència i productivitat; de fet diu que a UK s’han destruït 37 cada dia els darrers 50 anys i es queixen que això ha anat eliminat progressivament coneixement rural i cura pel territori.

I quines són, en aquest panorama, algunes de les portes que obre l’Economia Verda des de la perspectiva de l’ocupació?

En primer lloc cal destacar l’agricultura ecològica, com a sector pròpiament sostenible, en creixement constant i que genera més llocs de treball.

Des de l’inici de la regulació de l’agricultura ecològica s’ha donat un creixement constant en aquests cultius i pràctiques, fins assolir primeres posicions a nivell europeu; un creixement que s’explica per les polítiques de subvenció i incentius fiscals, la diferenciació del producte i per l’efecte de la demanda dels consumidors.

Anant a l’anàlisi sobre l’ocupació, La Fundación Biodiversidad –en el seu estudi sobre ocupació verda, 2010—va estimar que la intensitat de ma d’obra per hectàrea cultivada del sector ecològic és un 20% superior al sector convencional; mentrestant que pel que fa a les tasques de transformació i comercialització del producte els nivells d’ocupació serien similars. Així, segons aquesta entitat100 ha. d’agricultura convencional impliquen 3,2 llocs de treball, i a l’agricultura ecològica 3,8 llocs de treball.

Aquesta prospectiva és molt similar a la que cita el World Watch en un estudi sobre Gran Bretanya i Irlanda del 2005 (on van fer enquestes a prop de 1.200 explotacions) i que conclou que l’agricultura ecològica genera 1/3 més de llocs de treball que la convencional. Valoraven en aquest estudi que si un 20% de la superfície útil agrícola en ambdós països fos ecològica es generarien 73.200 i 9.200 nous llocs de treball respectivament.

L’anterior estudi citat de l’Associació Britànica del Sòl ha establert aquest factor superior d’intensitat laboral en un 32% més —associat a llocs de treball per hectàrea—, i un 50% més —en llocs de treball per unitat de producció—. Una dada molt similar a l’estudi de la Unió de Pagesos de 2005 on també identificava que les Unitats de Treball/any per explotació eren superiors a l’agricultura ecològica que a la convencional. Segons aquest estudi les UTAs per explotació del sector convencional és de 1,19 i les del sector ecològic de 1,82 (un 60% superior —molt similar a l’anterior—). La diferència en aquestes estimacions poden procedir de la diferent metodologia i realitat del mercat, però en tot cas observem una clara intensitat laboral superior de l’agricultura ecològica.

Si prenem un factor multiplicador de 1.3, per exemple, i el traslladem a Catalunya voldria dir que: Si ara l’agricultura ecològica suposa un 5% de la superfície agrària útil (amb90.000 ha) i passés a suposar un 20% (360.000 ha) es crearia una ocupació neta de 2.502 llocs de treball directes (sempre parlem en relació a FTE: llocs de treball equivalents a temps complert, pel que referits a treballadors temporals —que és el més propi del sector— podrien suposa més ocupació, encara que no tot l’any). Òbviament, per les característiques de cada cultiu i territori caldria un exercici molt més acurat per definir dades exactes. Transformar el conjunt del país al sector ecològic, i entenent que es tracta d’una estimació significativa, suposaria 10.500 llocs de treball directes.

Els beneficis ocupacionals de l’agricultura ecològica serien una primer element clau a observar; i ara caldria continuar amb la producció local; característica de l’Economia verda amb un clar efecte multiplicador en l’ocupació de l’agricultura.

Crec que és important matisar una qüestió que modificaria els pronòstics que hem analitzat de creixement de llocs directes: Caldria encara valorar quants llocs de treballs indirectes i induïts es podien crear; una estimació que probablement requeriria, per exemple, exercicis de valoració Input-Output i no tant l’exercici que d’estimació quantitativa directa que feia la Fundación Biodiversidad.  De fet, hi ha un estudi de la consultora GHK sobre relacions entre medi ambient, economia i llocs de treball (2007) que utilitza aquest sistema i calcula les conseqüències de reduir un 10% l’agricultura convencional a favor de l’agricultura ecològica. El resultat va ser que, pel conjunt d’Europa, es produiria un resultat positiu per l’economia de 554 Milions d’Euros i de creació de 43.834 llocs de treballs nets (comptant directes i indirectes); i atribueix el guany econòmic mencionat, altra volta, al fet que l’agricultura ecològica és més intensiva en mà d’obra directe.

Un estudi de l’any 2010 de la regió de Maine als Estats Units sobre els impactes de l’agricultura ecològica també constatava la seva intensitat laboral superior. Segons aquest estudi una explotació convencional tenia unes despeses en ma d’obra d’un 18% mentrestant en l’agricultura ecològica era de entre el 27% i el 29%. I es refereix en aquets cas també a l’efecte indirecte i induït que això té sobre l’entorn local, no ho fa en termes d’ocupació però sí en termes econòmics; i l’efecte és positiu i considerable perquè demostra que l’agricultura ecològica és més consumidora de productes locals (referint-se especialment  als fertilitzants i a les llavors).

Algunes dades qualitatives: Val a dir que aquest estudi també identifica que el perfil del professional és més jove i amb major presència de dones (un 10% superior).  L’estudi mencionat d’Unió de Pagesos del 2005 també nota un rejoveniment de la pagesia (un 30% dels pagesos de l’agricultura ecològica té edats inferiors als 40 anys).

També un estudi INPUT-OUTPUT de la FAO sobre Green jobs demostra que intervencions en fomentar l’economia verda comportarien —l’any 2050— un resultat d’increment de PIB del sector primari un 20% superior al ‘Business as usual’.

En tot cas la component “local” d’aquesta producció té un potent efecte multiplicador positiu.  No en va, s’estan encoratjant força les polítiques de “compra local”. L’estudi de l’Associació del Sòl de UK va concloure que l’agricultura ecològica tenia, en el cas de UK, el triple de presència en els mercats locals i la venda directa. Val a dir que en un dels informes més emblemàtic sobre Green jobs. ‘Cap a un treball digne en un mon baix en Carboni’ (UNEP/ILO 2008) posava també de manifest que les polítiques que tenien com a objectiu revitalitzar les comunitats locals, restringint l’expansió de gran cadenes de distribució que concentren la venda en grans punts, també preservaran el treball en la xarxa de comerç de petita escala i evitaran la gran temporalitat i baixa qualitat de l’ocupació en aquest tipus d’establiments.

També es refereix a que les potencialitats de l’agricultura urbana sostenible són enormes, i conclou que hi ha un important “dividend” laboral d’aquests sistemes locals als països desenvolupats; que afavoreixen les economies locals, i que eviten les externalitats que suposa el consum de produccions procedents de llargues distàncies. En aquest punt prendria especial significació l’agricultura periurbana.

També segons el Wolrdwatch Institute (2008) més enllà dels reptes concrets hi ha un enorme potencial de creació de llocs de treball si es modifica el model agrícola i es passa de l’actual règim global post-industrial d’alimentació a un model basat en la producció local; una transició que en els països desenvolupats podria contribuir a evitar el progressiu declivi de les regions rurals al que abans s’ha fet referència. Activitats com el “terracing” —marges de pedra—, el “contouring” —que són tècniques per millorar l’aprofitament de l’aigua i prevenir l’erosió—, instal·lar i mantenir infraestructures de reg, els cultius rotatius, la diversificació… tenen efectes positius en l’ocupació. Considera que l’agricultura ha de ser més intensiva en coneixement i que això li pot reforçar la component ocupacional, en detriment d’una altra forma depenent de l’ús de pesticides i fertilitzants químics. Un apunt destacat és que el coneixement i les qualificacions associades amb l’agricultura ecològica no poden ser fàcilment reemplaçats per la mecanització (UNEP/ILO, 2008).

Segons l’organització americana Green for All (2011), que també ha fet estudis sobre la creació de Green jobs en el sector agrari, en aquest cas als Estats Units; valora que l’ocupació verda desestacionalitzaria més la demanda de mà d’obra intensificant necessitats en el control de plagues, en la salut i vegetal, en els cultius rotatius, en la gestió del sòl, el manteniment dels espais o el disseny dels terrenys. Segons aquesta entitat, tot i el manteniment d’uns nivell d’accés baixos per a les tasques més elementals, s’oferiran més oportunitats per una carrera professional.

L’estudi de la Unió de Pagesos va definir que el nivell educatiu del sector ecològic és superior al de l’agricultura convencional. En l’agricultura ecològica van trobar que un 35% dels productors tenien un nivell de batxillerat o FP de Grau Mig i un 25% en grau universitari. Val a dir també que l’entrada de persones de fora de l’agricultura en el sector ecològic és més alt al de l’agricultura convencional, en el cas de UK, un 10% superior (fins a un 31% d’entrada).

Analitzades les avantatges ocupacionals de l’agricultura ecològica i de l’interès d’una perspectiva local, podem fer un repàs de potencials nous Green jobs en l’agricultura sota aquest enfocament i, més globalment, en el marc d’una transició a l’Economia verda.

La publicació de les Nacions Unides i la OIT exposa que en l’agricultura ecològica estan incrementant més perfils professionals no només associats a les tècniques agràries sinó també sobre  qüestions de comercialització i màrketing de productes sostenibles; nous mercats; control de plagues; utilització de fertilitzants; disseny d’agrosistemes; desenvolupament rural; nutrició; o programes d’ajudes i adaptació d’energies renovables. També menciona Green jobs relacionats amb l’agricultura urbana o la gestió per a evitar malbaratar i llençar aliments (pensem que això està implicant un 30% de l’alimentació). Això comporta perfils professionals com Enginyers tècnics agrícoles, tècnics d’indústries alimentàries, i fins i tot professionals del turisme o d’administració d’empreses.

La FAO també ha fet l’exercici de descriure, en el seu recent estudi sobre Green jobs en el sector agrícola i de l’alimentació, alguns dels llocs de treball que es poden esdevenir associats a pràctiques més sostenibilitstes i en menciona, entre d’altres les següents —sempre des d’una perspectiva mundial—:

Noves tècniques de gestió de sòls. (El ‘No-till cultivation’ —Cultiu sense llaurar—). Segons aquesta organització noves tècniques de llaurança de conservació, rotació de cultius, de gestió agro-forestal, de sistemes integrats agrícola-ramaders, i de rehabilització de pastures i camps en desús poden millorar molt la productivitat del sòl i constituir una activitat d’atenció professional. A més, indiquen que aquestes pràctiques estan donant resultats econòmics molt satisfactoris.

Noves tècniques en els cultius. (El ‘Push-Pull farming’ —agricultura de vaivé—) que consisteix en pràctiques agroecològiques que combinen diferents cultius, i de forma intercalada, per tal de crear barreres naturals front els insectes i les males herbes, tot enriquint el sòl al mateix temps. Aquesta tècnica ocupa un 20-30% més de mà d’obra segons la FAO i, tot i aquest increment laboral, genera més beneficis nets a l’activitat.

Gestió qualificada de plagues. Tals com tècniques de poda, gestió d’ombres, collites fitosanitàries o ús d’insectes controladors de plagues, que arriben a nivells de producció similars als que fan servir fungicides. En aquest cas es substitueix despesa en productes químics per ma d’obra qualificada.

Gestió i conservació de les collites. Esmenta que evitar pèrdues de producte post-collita serà objecte de futures ocupacions. Humitat, plagues, fongs, descomposició…han d’evitar-se, i les tècniques d’enmagatzematge i la professionalització també poden millorar optimitzar el moment de la venda en determinats productes.

Gestió agroforestal. Significa l’interès d’aquestes pràctiques com a creació d’oportunitats laborals en relació als vivers, l’esporga, recol·lecció de llenya i altres productes. Sobre el tema forestal la FAO diu que la repoblació forestal es pronostica que seran una de les activitats més generadores de llocs de treball, i apunta a que els sistemes de gestió forestal sostenible entre d’altres conseqüències poden dignificar molt un sector on hi ha molta precarietat laboral.

El foment del sector forestal. Un recent estudi de CCOO (2012) sobre el sector forestal, per exemple —i encara que superficial—, estima que es podrien crear fins a 50.000 llocs de treball a nivell estatal el 2022 reforçant determinades polítiques de gestió forestal, i menciona la revisió de la titularitat, la certificació, la resinació, els aprofitaments per a fusta, l’aprofitament de biomassa forestal o el suro, entre d’altres.

La producció d’energia renovable.

En aquest sentit ens podem estar referint a la producció de productes agrícoles convencionals que es transformen en combustible o biogàs; producció de cultius energètics; la utilització de residus (tant agrícoles com ramaders); biomassa forestal per a aprofitament energètic o fins i tot a la cessió d’espais per a l’energia fotovoltaica o eòlica —com a infraestructures complementàries, addicionals i coexistent amb l’activitat agrària—.

Val a dir que la meitat dels llocs de treball en l’àmbit de les energies renovables ho són avui en la biomassa. I les perspectives pel nostre mercat de treball són molt potents. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, el percentatge d’ocupació a la bioenergia a Europa respecte el total d’energies renovables el 2020 serà al voltant del 93,95%. Sent els cultius energètics llenyosos i els aprofitaments forestals gairebé el 62% del total de les fonts de biomassa per bioenergia. Aquest increment implicaria, respecte a les dades del 2005 un augment de nombre de persones en el sector de la bioenergia entorn al 67%

Cal matissar que les bones expectatives d’utilització de combustibles renovables cal agafar-les amb cautela, perquè si no s’implementen de forma adient poden alterar ecosistemes, no tenir un balanç de Carboni positiu per i afectar greument a economies d’alimentació bàsica atès que poden alterar preus de productes d’alimentació bàsics.

I passaríem ara a una component també molt associada a l’activitat agrària, com és el desenvolupament rural.

Més enllà de l’estricte activitat agrícola sense dubte hem de parlar de desenvolupament rural com a estratègia econòmica per diversificar l’activitat en un sentit ampli i generar rendes alternatives i nous llocs de treball.

En aquest sentit algunes de les propostes d’aquest àmbit tindrien ple encaix en les polítiques de transició a una economia verda, tals com l’artesania alimentària o l’agroturisme.

Artesania Alimentària restaria prou comentat en l’anterior apartat d’incrementar el valor local de la distribució, en aquest cas també de la transformació.

Ecoturisme. Està clar que constitueix una font de recursos addicional a l’activitat agrària. L’interès tant pot ser la ubicació de l’explotació com les tècniques de l’explotació en sí mateixa o una combinació de les dues. I és clar que té un bon efecte multiplicador en l’economia local i creació de llocs de treball indirectes.

Pagament per serveis ambientals. Que consistiria en el manteniment d’espais fluvials, boscos, paisatges, biodiversitat, que generen una sèrie de beneficis socials que podrien ser retribuïts. En aquest cas cita, per exemple el projecte de “Working for Water” de Sud-Àfrica que ha col·laborat en l’eliminació de plagues invasores que consumien ingents quantitats d’aigua.

La FAO també es refereix a la interessant possibilitat de compensar els agricultors/es del sector ecològic per haver evitat determinats impactes ambientals. En aquest sentit diu que part d’aquestes compensacions puguin garantir una gestió forestal sostenible i posa l’exemple de Costa Rica, on aquestes compensacions provenen de taxes a l’ús de combustibles fòssils. Emfatitza que les compensacions ambientals finançades han de ser clares i monitoritzables i menciona captura de carboni, reducció d’emissions, millora de la qualitat de l’aigua, reduir l’erosió, gestió de plagues per la millora de biodiversitat, i altres externalitats positives.

La FAO posa els exemples de Dinamarca, Suècia i Noruega, que han introduït taxes als pesticides; o d’Holanda que té una taxa sobre consums de fertilitzants i que reverteixen en aquestes compensacions.

Però no tot és crear nova fiscalitat, també hi ha moltíssim recorregut en modificar els subsidis existents. A través de replantejar el finançament de productes no sostenibles, de preus de combustibles o de preus subvencionats de l’aigua.

Tot i això la FAO exposa que exemples de l’abandonament del subsidi de determinats països de l’OCDE no ha comportat directament un increment de la transició a produccions més sostenibles; i cal que aquesta compensació estigui planificada per activar les polítiques que han de crear ocupació com la millora d’obtenció i gestió de l’aigua, la compra de maquinaria alternativa, compost de qualitat de producció local, adequats estables, coneixement de les noves tècniques… No estan lluny d’això els nous paràmetres de les subvencions europees associades a la Política Agrària Comunitària, que tendiran més a pagar per la contribució a la protecció ambiental que per la producció, i que segons la FAO caldrà acurar molt a cada regió per tal que aquesta reorientació sigui adequada.

En definitiva, sembla que si la política agrària no és sostenible en termes ambientals, no ho serà en termes econòmics. A més, actualment el balanç de creació d’ocupació de l’activitat agrícola no resulta satisfactori, i menys tenint en compte que bona part de l’activitat està subvencionada —ja sigui directament, com a través dels seus subministraments—. Contràriament, veiem que hi ha possibilitats de creació d’ocupació a través de l’agricultura ecològica, de noves tècniques de gestió, de noves xarxes de distribució i transformació més locals, de serveis ambientals, del desplegament de múltiples polítiques de desenvolupament rural alineades amb l’Economia verda…. i tot allunyant-nos d’un model clarament en risc i depenent de factors exògens. El paradigma de l’economia verda podria constituir una nova base d’activació econòmica i de creació d’ocupació en els entorns rurals.

En cap cas, però, es tracta de girar immediatament 180º. Es tracta d’iniciar el viratge amb urgència; però donar temps a estudiar, a alinear els sector públic amb el sector privat, a optimitzar tot el coneixement professional i acadèmic de l’àmbit agrari i del desenvolupament rural; a realitzar anàlisis previs cost-benefici i economètrics….; a fer participar al territori….;  però —el que és urgent— és que l’ambició sigui també, i sempre a partir d’ara, generar oportunitats de treball digne i sostenible en el mon rural com a conseqüència necessària del desenvolupament.

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*